Història - Viu Sant Jordi

Sant Jordi

Sant Jordi (grec: Γεώργιος) (Kayseri, 275 - Nicomèdia i Lod, c. 23 d'abril de 303) va ser un militar romà d'origen grec convertit al cristianisme i mort com a màrtir per no voler abjurar de la seva fe.

La tradició catòlica el fa fill de Geronci, un oficial romà de Capadòcia destinat a Diòspolis, actual Lod (Israel). Allà, es casà amb una jove local, anomenada Policrònia, i tingueren un fill; Georgios (en català, Jordi). En arribar a la majoria d'edat, Jordi s'allista a l'exèrcit romà, tot seguint els passos del seu pare. Quan tenia trenta anys, el destinaren a Nicomèdia com a tribú i feu part de la guàrdia personal de l'emperador romà Dioclecià.

El 303, l'emperador ordena una persecució contra els cristians però el tribú Jordi es nega a actuar. Interrogat, els comunica que és cristià. Dioclecià ordena la tortura del traïdor; l'encadenen a una roda d'espases i posteriorment, el decapiten. La tradició comenta que l'esposa de l'emperador, Alexandra, i Atanasi, un sacerdot pagà, es convertiren al cristianisme en veient l'exemple de Jordi, però poc després foren martiritzats.

El cos del màrtir Jordi fou traslladat a Diòspolis. Damunt la tomba, pocs anys després, Justinià I hi feu edificar una església en honor seu, seguint consells d'Eusebi de Cesarea. El 494 fou santificat pel papa Gelasi I.

La llegenda

Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient i és el gran protagonista d'una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia. Tot i això, certa tradició catalana (Costumari Català de Joan Amades) la creu esdevinguda a la població de Montblanc (Conca de Barberà); o bé no en fa cap referència (Les Tradicions religioses de Catalunya).

Diuen que assolava els voltants de la vila un drac ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li serviria de presa, no faria l'estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu, que el sistema els va sortir d'allò més bé, però el que era realment complicat, era de trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir, doncs, fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la "simpàtica" fera.

Així es va fer durant molt de temps i el monstre se'n devia sentir satisfet, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però… vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa era jove i bella. Hi hagué ciutadans que es van oferir per reemplaçar-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada. La donzella eixí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici.

Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se'l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la vila de Montblanc. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els habitants de la vila havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai. D'aquest roser el jove cavaller tallà una rosa i l'oferí a la princesa.

Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest li va replicar que no la mereixia i que la seva visita en aquella vila era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar la vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal com havia vingut.

Cultura

Per trobar els orígens de la tradició de regalar roses per Sant Jordi ens hem de remuntar al segle XV. Tal com recorda l’Ajuntament de Barcelona, aleshores es feia una fira de roses al voltant del Palau de la Generalitat. Hi anaven sobretot nuvis, promesos i matrimonis joves i ja en aquell moment era costum regalar una d’aquestes flors a les dones que hi assistien. Això fa pensar que la tradició de regalar roses per Sant Jordi té l’origen en aquesta festa.

La tradició d’obsequiar un llibre per Sant Jordi és molt més recent, concretament va sorgir durant el segle passat. Als anys 20, l’escriptor valencià Vicent Clavel Andrés va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona i al Gremi d’Editors i Llibreters fer una festa per promoure la venda de llibres a Catalunya. La iniciativa va tirar endavant i el 7 d’octubre del 1927 es va celebrar per primera vegada aquesta festivitat literària.

Els llibreters van canviar la data d’aquesta tradició l’any 1930 i van decidir que el 23 d’abril seria el Dia del Llibre, en commemoració també de la mort de dos grans escriptors com són William Shakespeare i Miguel de Cervantes. La transcendència de la diada catalana és tan gran que el 1995 la Unesco va declarar oficialment el 23 d’abril com el Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor